La caixa de Pandora té nom

No hi ha res millor per animar la parròquia que obrir la caixa de Pandora, que en clau blanc-i-blava actualment es diu Raul Tamudo. Quan fa un mes vam viure l’espectacle esperpèntic sobre el que tant hem comentat i que tant mal ha fet entre la família perica, poca gent es podia imaginar que el 23 es tornaria a vestir de curt. I aquesta nit pot ser que el tornem a veure sobre la gespa de Cornellà.

Si algun perico dubtava entre anar al camp aquesta nit o quedar-se a casa resguardat del fred, ara té un al•licient més: el morbo de poder veure Tamudo tornant a vestir la samarreta, que podria convertir-se en una autèntica guerra civil si arribés a marcar. Partidaris i detractors del major golejador (en lliga) de la història del club es llençarien els plats pel cap cridant allò de “ho veus, ja t’ho deia jo!” o “definitivament, aquest paio està acabat!”.

En qüestió de sentiments en guanyen poques aficions. El costat positiu és que aquesta nit animarem l’equip fins l’extenuació perquè és un d’aquells cara o creu que tant “ens posen” i ens motiven a estar units. El costat negatiu és que si les coses no surten bé i s’obre la caixa de Pandora la catàstrofe està servida.

No crec que sigui bona solució fer jugar, ni tan sols convocar (però aquest mal ja està fet) Tamudo. No li veig la part positiva, més enllà d’esperonar-nos a omplir les grades de l’estadi per allò del morbo. Si juga i guanyem, els pro-Tamudo es penjaran la medalla. Si juga i perdem, els anti-Tamudo es penjaran la medalla. Si no juga i guanyem, els anti-Tamudo tindran un argument més per dir que no és necessari per guanyar. Si no juga i perdem, els pro-Tamudo diran que amb ell el camp hauríem guanyat. En resum, només guanyaran els “pro” o els “anti”, però en qualsevol cas estarem una mica més dividits i els que no ens decantem ni d’un costat ni de l’altre i només demanem que les coses es facin fent servir el cap i no a cop d’impulsos, assistirem a un nou capítol de l’autodestrucció del club.

Que jo sàpiga no ha canviat res des de les llàgrimes de Tamudo de fa un mes. I tot plegat perquè ningú té el que cal tenir per acabar amb aquest problema d’una vegada per totes i assumir les responsabilitats que se’n derivin.


(Article publicat a PericosOnline)