Hem
aturat l’equip més gran de la història de totes les Galàxies conegudes i de les
que estan per descobrir. Des de l’altra banda es llegeix la nostra eufòria per “només”
un empat com un símptoma més del nostre complex d’inferioritat. M'és ben igual. “Me
la trae al pairo”, que diria aquell. Rabien i treuen escuma d’entre els
queixals. M'és ben igual. No em negareu que és divertit tenir-los davant
escopint-nos bilis mentre nosaltres, sense dir res, ens els mirem impàvids amb
un mig somriure sorneguer. M’encanta.
Els hem
aturat i només es poden excusar en el penal de l’immens Raúl Rodríguez quan el
partit s’escolava per l’aigüera. Aquelles mans d’ahir van ser una mena de
justícia divina, aquella espina clavada que teníem des que, el dia del
Tamudazo, el millor jugador que ha trepitjat un camp de futbol des que es va
inventar aquest esport, ens va marcar amb la mà. Aquell dia, gravat en or a la
memòria de tots els pericos, els vam fotre la lliga enlaire, però la història
ens en devia una. Aquell dia, que vam empatar quan s’estava acabant el partit,
hauríem d’haver guanyat si no ens haguessin fet trampes.
Hi ha,
però, una diferència entre els que s’omplen la boca de tenir valors i els que
senzillament en tenen però no ho van pregonant als quatre vents: Raúl Rodríguez
va reconèixer que havia comès penal. Leo Messi no només no va reconèixer que
havia marcat amb la mà, sinó que tota la premsa va lloar el seu gest,
titllant-lo de murri i batejant aquella mà com la “mà de Déu”.
Parlant
de mans, vull tenir un sentit record pel senyor Piqué i la seva mà alçada fent
el número cinc. Anit Romaric se li va llençar a sobre. Càstig físic. Però més
tard, Álvaro va fotre un txitxarro que allunya els culers del liderat,
curiosament a cinc punts, el número que tant li agrada al Gerard. Càstig psicològic.
Es pensaven que després de la golejada de l’any passat ja s’havien tret l’espina
blanc-i-blava que tenien ben clavada. Es pensaven que venir a Cornellà seria un
passeig militar. Doncs no. Seguim existint. Nos ens rendirem mai.
Som el
seu gra al cul. Ni el teatre d’Alves ni l’àrbitre traient-nos grogues per
perdre temps després de l’empat van poder manllevar-nos els tres punts. No es
pot especular amb un 0-1 durant més d’una hora i sortir-ne victoriós. A casa
nostra no. Messi potser guanyarà la pilota d’or, però nosaltres les tenim de
ciment. I a collons no ens guanyaran mai, per molt que els segueixin omplint la
caixa de diners de dictadures.
Els hem
donat pel sac. Els hem recordat que Catalunya és més que un club. Ho hem tornat
a fer.
8 comentaris:
Es ud un ser lleno de rencor e ira. Lo he comprobado comiéndome un churrasco regado con tinto de Rioja... Jamás podrá almizclar el juego ingenioso de Messi (intelectual sin parangón) y la finura de Piqué, portador de la bandera de la patria, la libertad, la justicia, la honradez, la ética y la parábola cincunfleja de la gramática. Es ud un caso perdido...
Comparto todo con MIQUEL . Osea el almizcle más la justicia es igual al sabor de amor de la canción de no recuerdo quien ... QUE ELS FOTIN !!!
Vau fer un bon partit i vau empetar felicitats, però parles que els culés treiem espuma per la boca quan aquest post té igual o més ràbia acumulada. Em sorprèn que tiris encara a un jugador un gest que no va anar cap a vosaltres, el de la maneta, treguis ferro a l'intent d'agressió de Romaric al igual que titlles d'excusa el penal com a únic argument culé, fet que quan ha estat al revés no era excusa sinó el motiu de la derrota.
Gerard,
Quan perdem o ens roben som nosaltres els que treiem escuma per la boca. És normal.
En Piqué ens va dedicar altres gestos el dia de les bengales, animan als imbècils que les van tirar. És tot un senyor.
Romaric es va tirar sobre Piqué, 2 segons després que Piqué li clavés el colze al clatell. No sé qui va intentar agredir a qui. En tot cas, va ser mutu.
I sí, ens vau guanyar amb un penal inexistent el dia de les bengales en temps de descompte i un altre penal inexistent per lipotimia de Xavi al Camp Nou.
I t'oblides d'una cosa. Xutar un penal no singifica marcar-lo. I sinó repassa't el vídeo del Sevilla-Barça, si no em falla la memòria vau fallar un penal al descompte. És diferent dir que et roben per un gol injust a dir que et roben perquè no t'han xiulat un penal, que no és gol.
Espero que baixeu a segona !!
El reflex del complex d'inferioritat no el tenen els aficionats que celebraven l'empat al camp,cosa que està ben feta,el conplex d'inferioritat el reflexes tu amb el teu article. Cutre,sense rigor,intentant anar d'escriptor amb frases curtes sense verbs... Els que són con tu,sou els que feu gran l'odi que alguns tenen als pericos. L'escuma per la boca,és el teu "article" per no dir-li redacció d'escola.
En lloc de fixar-nos en el penal el que hem de fer és preguntar-nos per que els dos millor jugadors del mòn va van jugar a mig gas. La resposta: van sortir al camp convençuts d ela seva superioritat i ho van acabar pagant. Empat merescut.
CATAR IS NOT CATALONIA!
SOU L'ASFIXIA DE L'ESPORT CATALÀ: AMB NOSALTRES NO PODREU.
NUÑEZ, LAPORTA, MILLET, URDANGARIN: EL VALOR DE TENIR VALORS.
Je je je je.....
M'encanta el comentari, Edu 18tx, m'encanta. Em recorda la reacció del 09.06.2007. Genial...
I pel què fa al crític literari-gramatical, que sàpigues que estas pixant fora de test, que si aquí haguessim de valorar la sintaxi i/o expressions gramaticals, la següent seria de traca i mocador:
"Els que són con tu,sou els que feu gran l'odi que alguns tenen als pericos"
Et sona?
Publica un comentari